1957 LO PAÏSAN E LO SABENTÀS

Lou poïson e lou sobentas

Un sabentas en retraito qué possavo dïn lou poïs per estre flanmacoun en perménent s’oresto dovon en trovoliaïré de terro que séménavo sos favos.

E se metio o porla de l’aoutre mounde et de toutos los foutroligés — sou disio — que lous cura countavoun eï catéchimé et èn chodeïro.

Lou poïson soun sang fosio qu’en tour, et pamen, se retingue et ochoté èn chut.

Tout en d’en cop lou flan-macoun oppuyé :

— Quand sén mouort. moun paour homé, ço qu’oppéloun nost amo vaï tout dreï dïn lou corps d’eno bestio.

Et lou poïson, sans léva la testo, li fogué :

— Alor, vous Moussu, se bién érous oouré pas bésoun de mouri.

Le quéqué.

 

 

 

Armagna du Père Menfouté | 1957

 

 

 

Lo païsan e lo sabentàs

Un sabentàs en retrèta que passava dins lo país per èstre flanc-maçon en permenent s’arrèsta davant un travalhaire de tèrra que semenava sas favas.

E se metiá a parlar de l’autre monde e de totas las fotralitges — ço disiá — que los curats contavon ei catechime e en chadèira.

Lo païsan son sang fasiá qu’un torn, e pasmens, se retenguèt e achaptèt un chut.

Tot en d’un còp lo flanc-maçon apuièt :

— Quand sem mòrts, mon paure òme, çò qu’apèlon nòsta ama vai tot dreit dins lo còrs d’una bèstia.

E lo païsan, sans levar la tèsta, li faguèt :

— Alòr, vos Monsur, sètz bien erós auretz pas besonh de morir.

Le Quequé.

 

 

 

Armagna du Père Menfouté | 1957

 

© Denis Capian, 2010

 

occitan.org